Centre de fisioteràpia Fisioesport Ripollet

tendinitis

Les Tendinopaties

Escrito por fisioesportripollet 13-12-2017 en artículo. Comentarios (0)

Durant el mes de novembre hem realitzat xerrades sobre les lesions en el tendó als grups d’atletisme de la Joventut Atlètica Montcada i del Ripollet Unió Atlètica.

L’objectiu d’aquestes xerrades era explicar bé les possibles causes que produeixen aquestes lesions, reduir-les i saber-les prevenir.

Els tendons més comuns que es solen lesionar en l’atletisme són el tendó rotulià en el genoll i el tendó aquil·li en el taló, tot i que es poden produir en qualsevol tendó del cos. És una lesió que al principi ens deixarà continuar competint tot i el dolor. Si no l'eliminem, produirà una disminució del nostre rendiment i, fins i tot, haurem d’aturar els nostres entrenaments perquè el dolor anirà en augment i no podrem rendir al 100%.

Causes:

Existeixen diverses causes, però la més important i la que més pot canviar l’esportista és l’excés de càrrega. Sol haver-hi un canvi de càrrega de forma poc progressiva i sense temps de recuperació. Existeixen altres factors com són els desequilibris biomecànics, esdevinguts per una mala tècnica de carrera o per dèficits musculars i/o articulars com poden ser una debilitat en el gluti mig, els flexors plantars, tibial posterior, un peu pla o valg o per una reducció de la flexió de turmell.

Finalment existeixen altres factors com són els genètics que predisposen unes persones més que d'altres encara que entrenin el mateix, malalties o  factors psicosocials que hem de tenir en compte quan valorem aquests tendons.

La càrrega:

Tal com hem dit, un excés o un augment poc progressiu de la càrrega pot desencadenar en una lesió. L’augment pot ser de 3 tipus: Volum (kilòmetres), intensitat (ritmes) o per freqüència (dies d’entrenament vs dies de descans). Aquests augments bruscos poden aparèixer amb un canvi de càrrega  quan entrenem (exemple: passar de córrer 30 kilòmetres setmanals a fer rodatges més llargs i arribar als 60 km setmanals), un atleta que torna a entrenar després d’un període de vacances o retorna d’una altre lesió.

Podem mesurar estadísticament la carrega amb el “Acute: Chronic workload ratio” (ACWR).

ACWR: Si dividim els kilòmetres fets durant la setmana entre els kilòmetres realitzats de mitja durant les últimes 4 setmanes ens calcularà un promig. A partir d’aquest promig veurem si la progressió és bona o ens estem passant. Segons els estudis, si el promig obtingut és entre 0’8 i 1’3 la progressió serà bona. Si el promig està superant l’1’5, el risc de lesió augmentarà. Si el promig supera el 2’1, el risc de lesió serà d’un 16,7%. Si després del 2,1 continuem una setmana més superant un promig d’1’54, el risc s’eleva a un  28’6% de possibilitats de lesió. Un risc de lesió força alt. Per tant, la progressió ha de ser lenta i mai hem de duplicar el promig que estàvem fent fins ara. Igualment no tot són els kilòmetres, en aquest cas també hem de controlar altres aspectes i variables com són per exemple les velocitats, els canvis de ritme o també molt important, el grau de sensació de fatiga.

Les fases d’una tendinopatia les podem dividir en 3. Una tendinopatia reactiva, que podem dir que és en una fase aguda, una fase de desestructuració del tendó i una tendinopatia degenerativa o crònica, conseqüència de les dues anteriors.

Fases:

La primera fase és la reactiva, que és on hi haurà aquest augment de càrrega incial. En aquesta fase hi ha un increment de les cèl·lules tendinoses i el col·lagen comença a patir una desorganització degut a les càrregues. Si reduïm la càrrega, el tendó té la capacitat de tornar al seu estat inicial, ja que no estarà afectada la matriu cel·lular. Si no aconseguim reduir aquesta càrrega o el temps de recuperació és baix, passarem a una fase de més desorganització, on el tendó començarà a degenerar-se, afectant la matriu cel·lular i perdent la capacitat de tornar al estat inicial o de recuperació.

Si continuem mantenint una càrrega que amb la que el tendó pateix i no te capacitat de recuperació, anirem a una fase degenerativa. En l’actualitat, en la fase degenerativa, apareix una zona de mort cel·lular, perdent la seva funcionalitat. Aquesta part guanya volum i s’adapta per compensar-se amb la part sana i així el tendó segueix sent funcional. En aquesta etapa el  tendó tindrà una part degenerada i una altre normal o sana. Si continuem amb l’excés de càrregues, la part sana tornarà a una fase reactiva. I així successivament.

El tendó pot tenir diferents fases com la reactiva i degenerativa alhora: Tenir una part reactiva a causa d’un augment de la càrrega i una part degenerada per causes anteriors.

Objectius del tractament:

El primer que hem de fer és reduir el dolor. A partir de la reducció del dolor hem de treballar altres aspectes per evitar que no torni a passar. S’ha de fer un treball per evitar les descompensacions biomecàniques degudes a una mala tècnica de carrera, o bé pels dèficits de força, flexibilitat, mobilitat etc. que poden desencadenar problemes. També s’han de reduir les càrregues i adaptar-les a cada pacient. Si el tendó no suporta càrregues de rodatges baixos corrents, s’hauran de substituir per altres exercicis sense alliberació d’energia o impacte, com pot ser un treball de bicicleta, el·líptica o natació. La progressió dependrà del tendó. No hem d’oblidar que poden aparèixer altres causes psicosocials que poden frenar o (alentir aquesta recuperació.

La progressió de la càrrega i la força es dividirà en 4 fases:

1: Treball isomètric

2: treball isotònic

3: Retorn a exercicis d’alliberació d’energia

4: Retorn a l’esport

En l’actualitat s’ha demostrat que els exercicis isomètrics provoquen un efecte analgèsic sobre el tendó. Quan el dolor és força agut (E.V.A. de valor 3 o superior en una escala de 0 al 10) es recomana realitzar aquest tipus d’exercicis amb una força màxima del 60-70% amb una duració de 40-45 segons, amb sèries entre 3 i 5 repeticions. Sobre el tendó rotulià es recomanem dos exercicis com són l’'Spanish squat' amb cinturó rus o la 'leg extension' amb pes, resistència manual o sense resistència depenent del dolor. Es poden realitzar moltes variacions i diferents exercicis per reduir el dolor, com per exemple aplicar un isomètric a partir una mobilització Mulligan o amb un embenat Mc connell.

El tendó s’anirà valorant cada 24 hores post activitat i es farà una progressió a exercicis isotònics quan el dolor disminueixi del valor de 3 (en una escala E.V.A.).

De treball isotònic es recomanen dos. Un treball totalment excèntric on els estudis d’Alfredson van demostrar que són molt beneficiosos per a la millora de força i flexibilitat del tendó o bé, realitzar exercicis 'Heavy Slow Resistence' (HRS), que combinen una part excèntrica i una part concèntrica. Els exercicis d'HRS són exercicis que es poden realitzar amb pes com la planxa (empenyent un pes) o l’esquat (amb el teu propi pes) i tenen un temps lent de baixada (excèntric) de 3 segons i el mateix temps de pujada (concèntric). Probablement i de manera subjectiva, els exercicis d'HRS poden ser menys agressius que un excèntric pur si venim d’una etapa molt aguda.

Els exercicis isotònics es poden combinar amb els isomètrics si apareixen símptomes. De manera que si hi ha dolor tornarem a una fase menys agressiva, depenent de la tolerància i recuperació del dolor.

La següent etapa, si la progressió és bona, és l’aplicació d’exercicis amb alliberació d’energia. Exercicis com són els salts a dues cames, salts amb una cama, exercicis de caiguda amb dues o una cama, canvis de ritme o direcció, etc. Ens ajudaran a saber com està el tendó i com reacciona. Si l’evolució és bona, es podrà passar a la última etapa, on es podrà fer una bona tornada a l’esport i a l’entrenament normal.

Aquestes 4 etapes s’expliquen per separat, depenent de com està cada pacient, però poden variar. Es poden ajuntar diferents etapes alhora i s’han d’anar combinant amb treball aeròbic segons l’evolució del pacient.

Tot treball de recuperació ha d’anar de la mà d’un de  prevenció, corregint els dèficits de força, biomecànica funcional o tècnica de carrera. Un treball progressiu sense temps de recuperació o descans no serà el millor ni el més recomanat. Són importants els temps de descans d’entrenaments i de son (dormir  recomanablement entre 7-8 hores i no baixar de les 5 hores on augmenta el risc de lesió), juntament amb una bona hidratació diària i post entrenament, una bona alimentació i utilitzar mecanismes de recuperació per reduir les D.O.M.S. (cruiximents o “agulletes”) i sobrecàrregues musculars amb fisioteràpia, mitges de compressió, banys d’aigua freda o exercicis actius suaus.


´  Football Recovery Strategies Practical Aspects of Blending Science & Reality by Prof Greg Dupont. 2015. Aspetar

´  Patellar Tendinopathy: Clinical Diagnosis, Load Management, and Advice for Challenging Case Presentations. Malliaras. PJ OrthopSportsPhysTher. 2015 Nov;45(11):887-98. doi: 10.2519.

´  El continuum de la patología de tendón: concepto actual e implicaciones clínicas The continuum of tendon pathology: Current view and clinical implications. Apunts.org. 2017

´  RECOVERY TECHNIQUES FOR ATHLETES. Shona L Halson. Aspetar. 2015

´   A biomechanical approach to Achilles tendinopathy management .Seth O’Neill .University of Leicester. 2016

´  Factores de riesgo potenciales que conducen a la tendinopatía. Peter Malliarasa,*, Seth O’Neillb. a Monash University, Department of Physiotherapy, Melbourne, Australia. 2017

´  Guía de Práctica Clínica de las Tendinopatías : Diagnóstico, tratamiento y prevención. F.C.Barcelona. Versión: 3.4. Fecha: 9 de Juny de 2010

´  Factores de riesgo potenciales que conducen a la tendinopatía. Peter Malliarasa. Monash University, Department of Physiotherapy, Melbourne, Australia. 22 de junio de 2017

´  Energy system development and load management through the rehabilitation and return to play process. Scot Morrisson et al. The International Journal of Sports Physical Therapy. 2017


Lesions més freqüents en la pràctica del pàdel

Escrito por fisioesportripollet 03-07-2017 en artículo. Comentarios (0)

lesiones padel

Un estudi realitzat amb 131 jugadors actius de pàdel (107 homes i 24 dones entre 50 i 66 anys) va mostrar que les lesions més freqüents en aquest esport són:

  1. Epicondilitis o colze de tenista: un 29.8% dels jugadors enquestats la pateixen
  2. Zona lumbar: 27,5%
  3. Genoll: 22,9%
  4. Trencament de fibres als bessons (pedrada): 22,1%
  5. Espatlla: 20,6% dels jugadors

Segons un altre estudi, en aquest cas realitzat sobre 60 jugadors actius amb una mitjana de 38.98 anys, mostrava que les lesions més comuns en sèniors continua sent la de colze, seguida per lesions al genoll i lumbars. En canvi, els jugadors més joves patien més a la zona lumbar (23.3%) i els genolls ( 20%) per davant de la de colze (10%).

Les lesions al genoll poden ser causades per torsions en els canvis de direcció, males caigudes o sobrecàrregues en aquesta articulació.

Les lesions al colze i espatlla són les més típiques en l’extremitat superior i poden venir provocades per una mala tècnica a l'hora de colpejar o rematar, així com per un abús en l'ús d'aquesta tècnica amb una elevació de la càrrega en molt poc temps.

Finalment, les lesions de tronc més freqüents les trobem a la zona lumbar. Zona on es pateix més jugant a pàdel. Realitzar cops amb posicions compromeses juntament amb un baix to muscular lumbar i gluti poden ser algunes de les causes.

Pel que fa als riscos de patir aquestes lesions, aquests poden venir determinats per l'edat, la manera de jugar, l’estat físic, una poca prevenció i l'índex de massa corporal de cada jugador.



Epidemiology and prevention strategies for the musculoskeletal injuries in the paddle-tennis sènior players. R.Castillo-Lozano 2015.

A comparison musculoskeletal injuries among junior and sènior paddle-tennis players. R. Castillo-Lozano. 2015